Em llevo i miro el despertador de la tauleta de nit; són les dues i tres minuts de la matinada. Sento buida l’altra banda del llit. M’incorporo i m’assec a l’altra meitat, la meva meitat; em poso les mans a la cara, tinc ganes de plorar. Aixeco el cap, i escoltant puc sentir els rumors dels anuncis del televisor i els roncs d’ell, la persona que ha estat sempre amb mi, quan ja des de ben jovenets ens vam conèixer. Segur que s’ha deixat el televisor de la seva habitació encès.

Em poso dempeus, lentament, i camino cap al lavabo, vigilant els llistons de fusta del parquet, que fan soroll en trepitjar-los. Obro el pom i em tremolen les mans. No entenc com he pogut arribar a aquesta situació, a les meves edats, setanta-nou concretament. Tota la vida junts, sempre al seu servei però mai res no era suficient, mai res era correcte, mai res li estava bé. Ara sento els seus roncs i desitjo que no es desperti; però per altra banda què he de fer, ell no pot, no es pot moure i està malalt, i jo sóc la seva única ajuda, no? Ell m’ho ha donat tot quan estava bé, oi?

Cada retret… No sé com va començar tot, no sé com he arribat a aquest punt. Ni tan sols recordo què em va enamorar d‘ell. Però sé que ara estic anul·lada. Fins i tot controla els meus pensaments… no tinc ni veu ni vot. Em té prohibit que surti sola al carrer. Quan arribo a casa me la trobo bruta, expressament, i si el menjar no li fa el pes, m’escridassa i em diu que no serveixo per a res.

Després de pensar i pensar, torno al llit i finalment m’adormo…

De bon matí, el deixo esmorzat i vestit i surto a comprar. La Maria, la meva filla, m’ha passat a buscar; és el meu moment d’esbarjo diari. Jo també necessito la seva ajuda ja que començo a anar feixuga per fer segons quines coses.

Avui, però, la Maria estava distant, estranya, callada… i després de fer les compres m’ha dit que aniria a passar el dia amb la tieta Antònia. M’ha dit que em calia descansar i fer fora les cabòries… En el fons, li agraeixo tant!

Al vespre, em dirigeixo cap a casa…; però una vegada hi arribo em costa obrir la porta, no la vull obrir. Entro i no se sent res; és estrany, tota inquieta avanço pel passadís i el crido. No tinc resposta; crido, no hi ha ningú. Tot seguit sona el telèfon i l’agafo; és ella, la meva estimada filla. Parlem, m’explica per què no hi ha el pare a casa, amb mi… Em diu que en un primer moment li costarà adaptar-se a la residència, però que amb el temps s’hi habituarà.

Em llevo i miro el despertador de la tauleta de nit; són les dues i quatre minuts de la matinada. Em desvetllo. Sento una sensació de tranquil·litat que feia anys que no notava; respiro profundament. Al final no m’he pogut aguantar i m’he posat a mig plorar amb alegria continguda. M’adormo de seguida, però amb un sol pensament: t’he maleït, però també t’he estimat.

Sònia Pallarès Gilabert

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *