El que és teu és meu

Estic molt nerviós; no sé si faig ben fet, no sé si faig el que és correcte, però això és el que la meva consciència em diu que he de fer. La meva mare no m’ho perdonarà mai.

En qualsevol moment sortirà la secretària i em dirà que entri. He de fer un repàs d’allò que li he d’explicar, no em puc deixar res…

“Sóc en Toni. El meu avi va quedar vidu ja fa vint anys i ara en té setanta-cinc. Quan va començar a manifestar els primers signes de demència, la meva mare, la Mercè,  li va suggerir que vingués a viure amb nosaltres.

La veritat és que la nostra família no passa per un moment econòmic molt bo; ja fa temps que el meu pare està a l’atur i la meva mare no ha treballat mai, sempre s’ha dedicat a pujar els seus fills.

Ella, però, ha forçat el meu avi a firmar un poder notarial i ràpidament ha tret profit de la situació. Aquests últims mesos ha realitzat retirades diàries de cinc-cents euros i ben aviat acabarà deixant el compte a zero.

Es compra joies, roba de marca, aparells electrònics… capricis d’aquells que es fan amb les butxaques plenes. Ella es justifica a si mateixa dient que igualment tots aquells diners acabarien sent seus, ja que l’avi els hi deixaria com a herència. A més a més, l’avi ha estat una càrrega per a ella durant aquests últims anys, així que ja es mereix aquesta recompensa.

A més a més, també hi ha la pensió mensual, que utilitza en part per pagar el menjar i els medicaments de l’avi; però la major part la destina a pagar el lloguer i les mensualitats del seu nou cotxe familiar.

Ella sap que està prioritzant les seves necessitats a les necessitats del seu pare, però també sap que sempre se surt amb la seva. Té a la seva possessió el poder notarial i allò li permet fer el que vol amb aquells diners sempre que ningú no se n’assabenti. S’assegura que els pocs familiars que truquen per preguntar com es troba l’avi no puguin parlar amb ell i esborra els missatges de telèfon que li deixen. Només les visites esporàdiques al metge de capçalera permeten a l’avi xerrar una estona amb algú extern a la família; però ella ja s’ha encarregat que ell no expliqui més coses del compte, ja l’ha convençut que ningú creurà les seves acusacions de maltractament. Qui es creuria un “vell boig”?

Per sort o per desgràcia, ja fa uns mesos, la demència ha empitjorat i ha començat a perdre també moltes facultats físiques que el fan cada vegada més dependent; cada vegada es fa més difícil cuidar-lo i quan fa alguna cosa que a la meva mare no li agrada tot es converteix en un munt d’insults i grolleries. Ha arribat un punt que no se’l pot deixar sol, ni tan sols durant alguns minuts, perquè aquell petit instant és suficient per marxar de casa o per tenir algun descuit que pot provocar un daltabaix. La meva mare és conscient que l’ha de dur a algun lloc on pugui tenir l’assistència necessària, però també s’ha tornat molt dependent de la pensió del seu propi pare. “Qui depèn de qui?”

Estan tardant molt… però finalment un obrir i tancar de porta em retorna altra vegada a la realitat.

—Ja podrà entrar, el senyor jutge l’està esperant.

Sònia Pallarès Gilabert