Quan el Jaume era jove, a pagès tot funcionava segons un guió establert, no hi havia lloc per a la improvisació i els sentiments comptaven ben poc. Per això, ell, igual que havien fet el seu pare i el seu avi, va buscar una noia de bona família i millor reputació i s’hi va casar.

El pas següent havia de ser necessàriament tenir un hereu que gestionés el patrimoni familiar i perpetués el nom de la casa. Aquí, però, les coses es van començar a tòrcer, de manera que al cap de cinc anys de casats el Jaume i la Carme encara no tenien fills. Un cosí del Jaume els va proposar d’adoptar un nen d’una família “pobra” que ell coneixia.

—No, perquè no serà de la nostra sang –li va contestar el Jaume.

Quan ja gairebé havien perdut les esperances de tenir descendència, la Carme va quedar embarassada i al temps va néixer la Pilar.

—No és un nen però almenys porta la nostra sang —va dir el Jaume content però amb certa resignació.

—Així ens podrà cuidar quan siguem grans —va manifestar la Carme.

En la Pilar, tan anhelada i desitjada, varen dipositar totes les seves il·lusions i esperances. Va anar creixent  sense que li faltés mai de res i va arribar el moment d’anar a ciutat a estudiar una carrera.

El guió marcava també que una dona no pot portar les regnes d’una casa de pagès si no és amb un home al costat. Per això, el Jaume i la Carme varen pensar que el millor seria que la Pilar estudiés per a mestra, d’aquesta manera no hauria d’estar gaire temps fora de casa i, potser així, el dia de demà podria arribar a treballar a l’escola del poble i casar-se amb algun noi dels voltants que volgués cuidar la finca. A la Pilar ja li va semblar bé, sobretot perquè això significava lliurar-se per un temps de la vigilància dels pares.

A ciutat, la Pilar va anar descobrint tot un món ple de possibilitats; lluny del control dels pares i amb l’assignació mensual força generosa que li anava arribant, no li calia pensar en res més que no fos divertir-se i gaudir al màxim. Així va començar a fer campana a la facultat i va deixar els estudis sense que els seus pares se n’assabentessin.

La necessitat d’experimentar noves sensacions i la insatisfacció de tenir-ho tot sense ni haver-ho de demanar la varen portar a freqüentar ambients on era habitual el consum d’alcohol i altres drogues. A poc a poc li va canviar el caràcter: es va tornar esquerpa i solitària. Quan anava a casa es mostrava cada cop més exigent i dèspota envers els seus pares, cada vegada els demanava més diners i cada vegada amb més exigència; ells no gosaven portar-li la contrària, i si ho feien ella reaccionava agressivament. Malgrat tot, els pares es negaven a reconèixer el problema.

—És jove i té el cap ple de pardals —deia la mare.

—Ja madurarà —contestava el pare.

El dia que la Pilar va dir als seus pares que volia tornar a viure a casa perquè havia decidit que no li agradava fer de mestra i que volia treballar ajudant el pare, ells ho varen celebrar encara que amb certa recança per algun motiu que ni ells sabien explicar.

Un cop instal·lada a casa, la Pilar no va ajudar ni el pare ni la mare, ni tan sols era capaç de cuidar-se d’ella mateixa. No li calia fer res per tenir el plat sempre a taula, la roba neta i disposar dels diners que, generosament, li donaven els pares per poder anar a ciutat sempre que volia i tornar quan se li havien acabat.

A mesura que els pares s’anaven fent grans, ella reclamava cada cop més protagonisme en la gestió del patrimoni i ells li anaven donant, temorosos de la seva actitud cada vegada més dèspota i agressiva. A poc a poc l’economia familiar se n’anava ressentint.

Després d’una llarga malaltia la mare va morir i pocs anys després el pare va emmalaltir; llavors la Pilar va agafar les regnes de la casa, es va barallar amb els veïns, els masovers i la família. El pare va quedar indefens i aïllat a mercè de la seva voluntat. Ningú s’acostava a la casa, només el metge quan era imprescindible i alguns germans i nebots del Jaume que l’anaven a veure de tant en tant, aprofitant les llargues absències d’ella. Uns i altres li aconsellaven que havia de marxar per anar a algun lloc on el poguessin cuidar. Malgrat tot, el Jaume es negava a abandonar la casa. Com podia abandonar allò que era el seu món, tot el que tenia i havia cuidat durant tota la seva vida?

El Jaume, molt prim, amb una barba blanca que no deixava veure el seu rostre pàl·lid com la cera, amb les espardenyes foradades a retaló, la bata plena de llànties, estava assegut darrere les vidrieres del menjador de casa i contemplava amb els ulls entelats els camps erms, els coberts mig ensorrats, les eines de treballar la terra rovellades. Sobre la taula hi havia un plat d’arròs molt passat, una poma que no havia tingut esma de pelar i un iogurt que esperava que algú li tragués l’embolcall. Feia dos dies que estava sol a casa i no veia la Pilar. Va sentir la remor d’algú que pujava l’escala; es va posar en guàrdia, tens, esperant algun crit, algun retret, algun insult. De seguida, però, es va relaxar en sentir una veu coneguda, amable, que li deia: “Què fas Jaume?” Era el seu cosí que en veure el seu estat no va dubtar ni un moment.

—Això s’ha acabat, ara mateix véns amb mi a casa.

Ell, esgotat i trist, amb llàgrimes als ulls, no s’hi va poder ni voler negar i el va seguir agafat del braç amb el cap cot i les espardenyes a retaló.

Lurdes Ribera i Balagué

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *