Carícies

La Marta avui al matí ha hagut de marxar més aviat, havia de portar el Pol al pediatre. Abans de marxar, ha entreobert la porta per veure si estava bé, per veure si encara dormia; m’agrada la sensació de saber que es preocupa per mi, la sensació de saber que és aquí al meu costat, al costat del llit, el llit on ja fa temps que estic instal·lada a causa d’una malaltia degenerativa i una embòlia que em dificulta la parla i que m’hi manté moltes més hores de les que jo voldria.

L’estiu està a punt d’acabar-se i ara torna a començar un nou curs per a tots, fins i tot per a mi, ja que avui, dimecres, vindrà a veure’m el Raül, un nebot meu que ara es va quedar sense feina. Ell es farà càrrec de mi durant els matins ja que la Marta, pel seu horari, només pot estar amb mi a les tardes.

Quan he tornat a obrir els ulls la Marta ja era a casa. Només arribar, ha entrat a la meva habitació i m’ha acariciat el front; avui és el seu últim dia de vacances i aprofitarà per fer venir el Raül, així li podrà explicar com hem de funcionar entre tots perquè tot vagi el millor possible. El Pol i la Berta, els meus néts, han marxat a passar el dia a casa dels cosinets, per aprofitar així l’últim dia abans de començar altra vegada el nou curs escolar.

Un cop llevada i esmorzada m’he col·locat al davant de la finestra, des d’on puc veure una imatge esplèndida d’un trosset de ciutat, un trosset de vida. Tot seguit la Marta em posa al davant de la taula, la taula del meu entreteniment, tota la vida m’ha encantat fer puzles, sobretot puzles d’obres d’art, concretament ara estic immersa en La nit estelada, del meu amic Vincent van Gogh.

Sona el timbre, deu ser el Raül que arriba. La Marta el porta fins a la galeria i m’explica que a partir d’ara ell estarà amb mi, em llevarà, em dutxarà, m’arreglarà i em farà companyia; la veritat és que no m’agrada posar estranys a casa però el meu nebot és un bon jan i què coi, és de la família, oi? La Marta se l’aprecia molt, ja des de ben jovenets que han estat molt amics, anaven a la mateixa escola i jugaven junts a casa meva moltes tardes després de berenar; jo li explicava contes on sortien monstres, li encantaven. Ara feia temps que no el veia, a mesura que es va fer adolescent cada vegada li veia menys el pèl i actualment només sabia d’ell a través de les coses que m’explica la Marta. Sé que li encanten els ordinadors, ell sempre ha estat un noi molt introvertit amb les seves coses i ja des de ben petit es passava un munt d’hores davant d’aquella petita pantalla.

L’ajuda d’en Raül va començar i amb els dies es va anar degenerant. M’explico: semblava que tot anava bé, el Raül es va guanyar altra vegada la meva confiança i es portava bé amb mi. Però, amb els dies, jo notava carícies indegudes, comentaris impúdics…, comportaments que em provocaven una angoixa aberrant.

Recordo un dia que em va proposar veure uns DVD que havia portat de casa. Jo, tota contenta, pensava que passaríem un matí diferent, entretingut; per un matí apartaria els puzles i deixaria volar la imaginació, i mai tan ben dit, la meva imaginació va volar, sí, però cap a mals pensaments, cap a vergonyes amagades. Va tenir la barra de posar pel·lícules pujades de to i tota l’estona em feia comentaris insinuants sobre el sexe, comentaris obscens. Aquell dia vaig veure en els seus ulls una fredor que em feia angúnia, el Raül va deixar de ser el Raül, els berenars a casa s’havien convertit en un gran desengany.

Des del primer dia li van donar totes les indicacions del que havia de fer: m’encanta poder anar a esmorzar ben pentinada, amb l’olor de crema hidratant i amb un polsim d’olor del meu perfum preferit, unes olors que ara maleeixo cada cop que em posa les mans a sobre. En un primer moment no hi vaig donar importància però ja vaig notar que no era normal, li encantava tocar-me mentre em posava crema. Al principi només m’acariciava, tot i que amb excés; però de seguida els tocaments es van fer més extensius a altres parts del cos; podia sentir les seves mans brutes com baixaven entre les meves cames, podia notar com gaudia de tocar cada part íntima del meu cos, els seus actes libidinosos van trencar tota la meva intimitat i van estroncar encara una mica més les poques paraules que podia pronunciar.

El voler i no poder parlar clar i en veu alta amb la Marta, el meu poc vocabulari em dificulta poder expressar aquest garbuix i aquests sentiments contradictoris que neden en el meu cap. Quina vergonya! A més a més, ella no em creuria: els nens, la feina, el perfecte Raül, la perfecta organització que portem, tot està encaixat com un puzle, si moc una peça res més no tindrà sentit.

Els dies passen, estic a punt d’acabar el puzle de La nit estelada, tot i que ja fa dies que dins meu ja no hi ha nits amb estrelles. Tan sols em queda una peça per posar, la de l’estrella que més brilla. Aquest matí m’he llevat amb la roba interior tacada de sang, la Marta em demana hora al meu metge de capçalera, en Josep. Quina explicació li donarà el Raül? El Josep sospitarà alguna cosa? És una porta que se m’obre? Podrem entre tots explicar-nos?

Aquest matí abans de marxar cap a l’ambulatori, he posat l’última peça que em queda del puzle, aquesta peça significa una mica d’esperança perquè, a vegades, els verdaders monstres no només existeixen als contes, prenen vida alimentant-se de la debilitat d’un mateix.

Sònia Pallarès Gilabert