Em dic Paula. Mai no m’ha agradat el meu nom. De fet no he entès mai per què em van posar Paula. A la meva època era un nom molt malvist.

Visc sola. Al meu pis de tota la vida. Al pis on vaig anar a viure quan em vaig casar. Al pis on vaig donar a llum els meus tres fills. Al pis on he celebrat més de 200 aniversaris. Per sort no tots eren meus. Al pis on vaig riure quan els meus fills van aprendre a caminar i al pis on vaig plorar quan va morir el meu marit ajagut al llit que havíem compartit tota la vida.

Tinc 90 anys, el cos marcit, però el cap molt clar. Més clar que mai diria jo. És curiós, perquè últimament he observat que hi ha gent que em tracta com si “no hi fos tota” i gosen xerrar davant meu com si no els sentís.

Sense anar més lluny, la setmana passada la meva filla petita parlava amb una amiga seva per telèfon i li deia: “Ara sóc a casa de la meva mare. Miraré d’escapar-me tan aviat com pugui, però la dona és tan carai de pesada que no sé fins a quina hora em tindrà aquí…” Em vaig empassar les llàgrimes fins que va passar per la porta. Quan vaig sentir el cop de porta vaig engegar a plorar. Aquella nit no vaig sopar, ni vaig dormir. Aquella nit vaig sentir que em moria una mica.

Com que avui és dilluns, avui li toca treure el cap al meu fill gran. Em fa gràcia aquesta expressió: “treure el cap”. De fet la majoria de dies és l’únic que fa. De vegades penso que algun dia només traurà el cap per la porta i que ni tan sols acabarà d’entrar a casa. Els peus i el cos es quedaran al replà de l’escala i amb el cap dirà: “Mama, esteu bé, oi que sí? Si et falta res truca’ns. Adéu. Fins dilluns”. Millor que no em passi res perquè segurament quan obri la boca per explicar-li què em passa ja serà a baix al portal.

M’imagino que tots els meus fills deuen tenir un full a la nevera on es deu detallar a qui li toca passar revista de la pobra vella. Al matí quan es lleven deuen dir: “Merda, avui em toca passar a veure la mare!” Estan tots enfeinats i com que jo encara em trobo bé no entenen per què han de venir. Fa dos anys vaig caure un dia a casa. Per sort no em vaig fer gaire mal, però des d’aquell dia els vaig demanar que cada dia passessin a veure’m. A tots els va semblar bé, però ara com que ja em veuen valenta ja no entenen què carai han de venir a fer.

Sort en tinc dels dimecres. El dimecres és el meu dia preferit. Els dimecres ve una noia a banyar-me i a ajudar-me amb les feines de casa.  Es diu Diana. Diana sí que és un nom bonic. Diana. És nom de princesa.

Per la manera d’obrir la porta ja podria saber que és ella. Ho fa amb cura. Com si no tingués tard. I això que cuida cinc àvies més i té tres fills petits.

Els dimecres, després de banyar-me, em posa força crema a tot el cos i una d’especial per a la cara. L’altre dia li vaig demanar per a què serveix la crema que em posa. Diu que és una crema antiedat (fa dies que me la posa i jo encara en tinc 90), que té liposomes, retinol, vitamines i protecció per al sol. Quan parla ho diu tan convençuda! Per mi que es pensa que algun dimecres obrirà la porta i em trobarà sense arrugues. El que més li agrada del món són les cremes, els maquillatges i els perfums. Diu que en una altra vida obrirà una perfumeria. I jo li dic: “No sigues ruca: la vida ja la tens! Només et falta obrir la perfumeria”. I riem totes dues una bona estona.

Cada dimecres repetim el mateix ritual. Després de banyar-me i posar-me cremes, remena una bona estona l’armari fins que troba alguna brusa de color clar (diu que els colors clars em ressalten els ulls); em posa quatre gotetes de perfum del car i llavors em fa sortir una estona al balconet perquè em toqui el sol.

Quan sóc allà al balcó espio si algú em mira. Sóc una vella de 90 anys però em sento tan maca que de vegades penso que els veïns deuen dir: “Mireu quin goig que fa la Paula”.

Sort en tinc de la Diana. De vegades parlem de les cremes o del gust del pa o de l’olor de les violes que tinc al balcó. És igual. Ella pregunta, jo li explico i ella m’escolta. Jo pregunto, ella m’explica i jo l’escolto. És tot el que vull, és tot el que necessito, és el que em manté amb vida.

Maribel Bella Orrit

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *