El que els teus ulls em diuen

Des que va caure malalta, la meva dona s’ha convertit en una coseta petita de memòria estroncada. Convoca els membres de la seva família que ja no hi són, parla amb ells i se sorprèn que la seva mare no la vagi a veure. La seva memòria ha ensopegat i ha caigut. El temps i la realitat ja no es porten bé. Cada quart d’hora em demana: “Quants fills tens?”

Però ja fa dies que, en les meves visites diàries a la residència, he vist alguna cosa que no m’ha agradat. A l’habitació ha entrat una de les cuidadores, els seus ulls deixen traslluir mals pensaments. Ella ho sap i quan em parla els manté abaixats. No li vull fer encara cap comentari, i faig veure que no sé res del que està passant. Llegeixo la por als ulls de la meva dona. Por que ella li cridi, por que ella la insulti com mai ningú ho havia fet, por que li aixequi la mà talment com si fos una criatura que ha fet alguna entremaliadura, por de jugar males passades, por de les amenaces, por de la por… En moments de lucidesa, ella em mira fixament als ulls i em parla.

—Saps, no estic boja. Ella es pensa que m’he tornat com una nena petita, em crida i m’amenaça, però tampoc és dolenta, oi?, només està nerviosa i cansada. Cada matí em renta, saps? A vegades ho fa bruscament però és una tasca que tu no podries fer, així que tota altra cosa val més oblidar-la, no?

Aquell mateix matí, en sortir de la residència vaig a veure la Maria, l’assistent social que m’ajuda i que m’ha ofert alguns recursos per fer-me la vida més fàcil. Des que l’Àngela està ingressada necessito ajuda externa per poder fer algunes tasques de la meva vida diària.

La Maria m’escolta i em fa algunes recomanacions per poder contrastar els fets, m’explica els recursos que tinc i em diu que m’ajudarà en tot allò que faci falta. També necessito anar a parlar amb el director.

Em sap greu perquè hi ha un munt de cuidadores que són bellíssimes persones i també entenc que a vegades la falta de personal i l’estrès d’horaris pot provocar situacions límit que poden resultar incòmodes per a molts dels residents… Però aquesta persona necessita un toc d’alerta; no puc fer els ulls grossos davant d’una situació que afecta la persona que més m’estimo en aquesta vida. A vegades hi ha situacions a la vida que han de veure la llum, una llum que per a molts ja deixa d’entrar per la finestra.

Després d’uns dies i de mantenir converses amb diferents professionals i amics sembla que aquesta persona ja ha deixat de treballar a la residència. A vegades s’han de fer grans passos, per molt que costin. A vegades, tot i la lentitud de les coses, la perseverança no s’ha de perdre mai, les injustícies han de deixar de ser-ho i el valor ens ha de fer més forts en cada pas que fem.

Com cada matí, m’arreglo i surto al carrer. Avui fa un sol radiant, segur que molta gent ha pogut veure una mica més de llum per la finestra. Travesso el passeig pel pas de vianants, segueixo cap amunt fins arribar a l’aparcament i em dirigeixo a la porta de la residència. Ella és allà, bonica com ella sola, mirant per la finestra; l’escalfor del sol la reconforta. Avui tinc una altra sensació en veure l’Àngela. Ella no em coneix, però jo li puc llegir els ulls, uns ulls que em donen les gràcies, uns ulls d’alleujament, uns ulls brillants i blaus que irradien pau, uns ulls que em reconforten, ulls que em generen una tendresa que havia oblidat. Avui quan li he agafat les mans he pogut notar-la una mica més a prop de mi.

—Avui és el dia de tornar a començar, oi? Tu potser no em coneixes, Àngela, però jo sé molt bé qui ets tu. Sempre em tindràs al teu costat. Per tu i amb tu.

Sònia Pallarès Gilabert