Hotelet amb encant

El dia del funeral de la meva mare va ser el dia més tràgic de la meva vida. Una frase sense importància enmig d’una conversa de cortesia. Tres segons i el món es va enfonsar als meus peus. Fins aquell moment tenia una història tancada, un discurs après: un inici, un nus i un desenllaç. Tot tancat i barrat. Sense fissures. I aquell dia es va obrir davant meu una nova perspectiva tan dolorosa que encara avui se’m fa difícil viure.

Dues setmanes abans del seu funeral havia quedat per esmorzar amb el senyor Aymerich en una cafeteria de la zona alta. La trobada era per parlar d’un tema pràctic però es va acabar convertint en un espai de confidències.

—La teva trucada m’ha sorprès —em va dir el Sr Aymerich.

—Sento molestar-te perquè sé que estàs molt ocupat amb els negocis però volia parlar amb tu d’un tema delicat. No sé per on començar… —la veu em tremolava.

—Andreu, em tens intrigat.

—La meva mare no està bé. Des de fa mig any s’ha deteriorat molt, està perdent facultats a un ritme vertiginós. Primer va començar dient que a la nit sentia veus. Després va continuar dient que algú entrava a casa seva i que li canviava les coses de lloc. Es deixava la porta del carrer oberta de bat a bat i deia que ella no havia estat. Els fogons de la cuina encesos tota la nit…  Fins que la setmana passada ens va trucar desesperada a les cinc de la matinada dient que havia sentit el timbre, havia obert i s’havia trobat un gat mort al replà. És de bojos!

—I què vau fer?

—Doncs vam anar cap allà amb la meva dona i els nens i quan vam arribar no hi havia cap gat ni res de res. Només la meva mare plorant dient que no ho entenia, que ella ho havia vist. Plors i més plors. Aquell dia vam veure clar que no pot viure més sola. L’hem de portar a una residència. No pot estar sola en cap moment—. Mentre li relatava això els ulls em van delatar. No vaig poder contenir les ganes de plorar.

—Andreu, el que m’expliques és molt dur. Veure com la teva mare es deteriora és un xoc difícil d’assumir. Em recorda el que vaig viure amb el meu pare. Ell va tenir Alzheimer i al final ja no ens coneixia.

Em vaig eixugar les llàgrimes amb el mocador i vaig anar al gra.

—Bé, la trobada d’avui era per dir-te que la meva mare deixarà el pis. No pot viure més allà i per tant donarem de baixa el contracte de lloguer.

—N’esteu segurs que la situació és irreversible? No vull que us precipiteu.

—Sens dubte. Cada dia està pitjor.

—No et preocupis. Parlaré amb el meu gestor  i m’ocuparé d’arreglar-ho tot.

—Gràcies per venir i per escoltar-me.

—Us ajudaré en tot el que calgui. M’aprecio la teva mare perquè fa més de cinquanta anys que viu al pis i sempre hem tingut una relació molt cordial. És una dona entranyable.

Em va agradar la manera com la va definir: “entranyable”. És veritat. La meva mare era una dona entranyable. Vaig marxar molt satisfet d’aquella trobada. Suposo que esperava parlar de contractes i de temes burocràtics i al final m’havia servit per posar paraules als meus neguits.

La setmana següent es va materialitzar el drama: la vam anar a buscar per portar-la a la residència. Va ser el pitjor dia de la meva vida, fins al moment. Va ser com arrencar bruscament un nadó del pit de la seva mare. Plorava desconcertada i no parava de repetir: “No estic boja, no estic boja. No em podeu fer això. M’heu de creure…”  Els seus ulls buscant la meva clemència. Els crits. I el pitjor encara havia de venir.

La mare no es va refer d’aquell disgust. Va deixar de parlar-me. L’anava a veure i no em deia res. Només el primer dia em va mirar als ulls i em va dir:

—Per què no em creus fill meu?

—Mare, no us n’adoneu però ho hem fet pensant en la vostra seguretat. No podeu estar sola. A més a més no teniu veïns. Us pot passar qualsevol cosa…

Em va girar la cara i des d’aquell dia només vam compartir silencis. Que no em digués res corroborava la meva versió: estava perdent facultats i potser ja ni em reconeixia: “El mateix que li va passar al pare del senyor Aymerich”, em deia per dins.

Gairebé va deixar de menjar. Va agafar una pulmonia. Es va complicar tot i va arribar el dia del funeral. El dia més tràgic de la meva vida. Sens dubte. El dia en que una frase em va destrossar la vida.

Una veïna del mateix carrer on vivia la meva mare es va acostar a mi per donar-me el condol i em va demanar com havia anat tot. Li vaig relatar la història tal com jo l’havia construït. Llavors va pronunciar aquella maleïda frase:

—Em pensava que feia més temps que no vivia a l’edifici. En els darrers mesos he vist entrar i sortir el propietari moltes vegades. I com que sempre era de nit creia que la teva mare ja no vivia allà…

Vaig ser incapaç de tancar aquella conversa. El meu cap va començar a donar voltes a un ritme difícil de processar. Vaig córrer cap al cotxe, em faltava l’aire. Em vaig ajupir i vaig vomitar.

El senyor Aymerich, entrant i sortint de nit de l’edifici on vivia la meva mare. L’ultima llogatera de l’edifici. Un lloguer assequible, molt per sota del preu de mercat. Un edifici ple de possibilitats i un obstacle: la meva mare. I aquella frase que em donava cops al cap: “Per què no em creus fill meu?”

Quan em vaig refer, vaig aixecar el cap per veure el grup de persones que sortien del cementiri i allà el vaig veure palplantat, mirant el telèfon mòbil, amb ganes de marxar. I llavors vaig recordar que a la meva mare mai l’hi havia fet bona espina el senyor Aymerich, ni ell ni el seu difunt pare. Els definia com “gent tan pobra que només tenen diners”.

Avui fa dos anys del funeral. He tornat a passar caminant pel carrer on vivia. Fins ara no n’havia estat capaç. Ara en aquell edifici hi ha un petit hotel de luxe. M’he quedat una estona observant les finestres del que havia estat el seu pis. I allà a l’entrada he vist una placa que quan l’he llegit he sentit com si algú m’escopís a la cara: “Hotelet  amb encant”.

Maribel Bella Orrit