No pateixis que ja sóc aquí

Que lentes passen les nits! El rellotge sembla que s’encalli a cada quart. Les cadenes de televisió s’inunden de tarots amb gent desesperada que no para de trucar demanant si el seu amor serà correspost.

I el sol que fa el gandul i no acaba de sortir mai. Cada matí, quan despunta el dia, penso en tots els despertadors que deuen sonar a totes les cases de la ciutat. Quina sort despertar-se al matí. Com enyoro aquella sensació de desconcert quan no saps si el so del despertador forma part del somni o si és real.

Recordo aquell Nadal que durant el dinar de família la mare va deixar anar: “Quan sigui vella no vull anar a la residència, jo em vull morir a casa meva peti qui peti”.  Jo vaig contestar decidida: “No pateixis, mama, que jo et cuidaré”.

Aquesta nit s’ha despertat cridant cinc vegades. La primera vegada ha vomitat el sopar i les altres quatre cridava sobresaltada perquè uns homes la venien a buscar.

­            —Ai, ai, ai! Nena ajuda’m que em vénen a buscar. Ajuda’m! Ajuda’m!

A les 9 del matí encara dormia com un tronc. M’ha costat sang, suor i llàgrimes despertar-la. L’he portat com he pogut fins al lavabo. Avui tocava rentar-la perquè té visita amb el metge. Cada vegada va més feixuga. L’entro a la banyera com puc i l’assec en un tamboret.

Comença a cridar:

— No, no. No em toqueu. No em feu mal. Marxeu d’aquí!

— Mama, sóc jo. Tranquil·la que només et vull rentar.

—Deixeu-me estar. Traieu-me d’aquí d’una vegada!

No para d’alçar-se del tamboret. L’agafo fort dels braços i l’obligo a seure. L’agafo amb tanta força que li faig mal. La miro amb ràbia i odi i li dic:

— Et vols estar quieta d’una vegada?

La mare queda callada i amb la mirada fixa contra la sanefa de les rajoles del bany. L’acabo de banyar mentre ploro d’impotència. Crec que li he fet mal. No li’n volia fer. No puc més. No puc més. No puc.

Després d’esmorzar s’adorm a la butaca. Es crea un petit espai de quietud. Em desplomo sobre el sofà i tanco els ulls i penso que el dia menys pensat em despertaré d’aquest malson i que la meva mare, la de veritat, la de sempre, obrirà la porta de casa i em dirà:

— Nena, no pateixis que ja sóc aquí. T’he portat una olla de caldo perquè mengis alguna cosa calenta. Què haig de fer? Tens roba per planxar?

La trobo tant a faltar.

Quan estic a punt d’agafar el son ella comença a parlar. Té ganes de conversa. Jo no li dic res. El meu cap no para de repetir: “No puc més. No puc més. No puc més.”

I quan ja sembla que no em queda ni un pessic de força arriben visites. Visites de sofà. Visites de compliment. Visites que quan passen la porta et diuen: “Cuida’t i descansa. I menja una mica més que t’estàs quedant molt prima”.

Abans de dinar baixo al forn de sota casa a comprar el pa. La fornera, com cada dia, em demana:

—Què fa la mare?

— Com sempre… Sense grans canvis… —Mentre parlo veig que ja no m’escolta. Ja no dic res més.

—Fas mala cara… No deus descansar gaire, oi? —Quina ràbia m’ha fet aquest comentari! Això que abans de baixar m’he posat una mica de maquillatge del car.  No m’havia maquillat mai a la vida, però des  que cuido la mare malalta he descobert que hi ha etapes a la vida en les quals el maquillatge fa molta falta.

— Es que fa dies que no dormo… —dic amb un fil de veu.

Quan obro la porta de casa sento que crida. Miro cap al menjador i veig que ha caigut de la butaca. El cor em fa un salt. Uf, sort que no s’ha fet mal! L’aixeco com puc i la torno a asseure a la butaca. Torno a plorar.

Just llavors truca la Laura des de Barcelona. M’aguanto les llàgrimes i intento parlar com si no passés res. Fa tres setmanes que no la veig i això que segur que em necessita més que mai. Fa tres mesos que és mare. Només he vist la meva néta quatre vegades.

Després de dinar la iaia dorm i la casa queda en pau i silenci. Asseguda a la butaca els ulls se’m tanquen. Sona el timbre. Serà una altra visita de sofà? Obro la porta. Són la Laura i la nena.

—Mama, no pateixis que ja sóc aquí. T’he portat una olla de caldo perquè mengis alguna cosa calenta. Què haig de fer? Tens roba per planxar?

— Has vingut de visita?

—No, mama. He vingut per quedar-me.

Maribel Bella Orrit