Diagnòstic

“Bon dia Catalunya. Són les 8”, diuen a la tele. Cliiinc. El microones ja ha escalfat la llet. M’hi poso una culleradeta de Nescafé. Faig un xarrup. Carai com crema. No hauria de prendre llet que no tinc la panxa gaire bé… Ara ja la tinc feta. Me la beuré.

Riiing,  riiiing

—Hola, mama. L’Oriol s’ha llevat amb febre. Te’l portaré abans d’anar a treballar. Ja et portaré el Dalsy i l’Apiretal. Trucaré a la pediatra a veure si el pot visitar aquest matí.

—Porta-me’l.

—D’acord. Fins ara.

Ui! He de trucar a la Carmeta per dir-li que avui tampoc podré anar a caminar. El metge sempre em diu que caminar em va bé per a l’artrosi, però no hi ha manera d’anar-hi tres dies seguits. El primer és el primer i si el nen està malalt l’he de cuidar.

Ding-dong

—Hola, iaia, estic malaltó. Que em cuidaràs?

—És clar que sí, reietó meu.

—El que més m’agrada d’estar malalt és venir a casa teva i que em cuidis. Iaia, tu en saps molt de cuidar-me…

—Hola, mama. Mira et deixo la bossa del nen. T’hi he posat els medicaments i roba de recanvi. Ara trucaré a la doctora a veure què em diu. Si veus que es posa pitjor, truca’m. Jo no em puc escapar de la feina avui, però tan aviat com pugui el vindré a buscar. Pensa a mirar-li la febre sovint i si veus que està molt alta vigila perquè pot tenir convulsions. Ui, marxo que faig tard… Suposo que a les dues ja seré aquí. Adéu, reiet meu. Porta’t bé amb la iaia i descansa molt.

—Adéu.

Riiiing,  riiing

—Hola, mama. Què fa l’Oriol? Com que a les dues quan plegui de treballar el nen farà migdiada he pensat que vindria a dinar a casa teva. Així ja seré aquí quan es desperti. Què faràs per dinar?

—No ho sé. Jo m’havia fet una mica d’arròs bullit  perquè no tinc la panxa gaire bé i a l’Oriol també li agrada. Però si véns a dinar hauré de fer alguna altra cosa…

—A mi tot em va bé, ja ho saps. Si tens una mica de peix al congelador me’l pots fer al forn que és un moment. Així no em salto la dieta!

—Molt bé. He de penjar que el nen em crida.

—Iaia, iaia! Que vomito!

—Ostres, Oriol. T’he dit moltes vegades que has d’avisar abans. Així podem arribar al vàter. Va, no passa res. Ara canvio el llitet. Vés cap al sofà.

—Em portes a coll?

—Ja saps que no et puc aixecar. Peses molt i jo sóc velleta i tinc mal d’esquena.

—Ja hi vaig solet…

Canvio el llit. Frego el terra. Poso la rentadora. Ui! Ja és la una.

—Iaia, iaia, que vols jugar una mica amb mi? I si m’expliques un conte?

—Oriol, espera’t que he de treure peix del congelador per a la teva mare.

—Iaia, iaia, ja ho faràs després. Ara vine a jugar amb mi.

—Oriol, ara no puc.

—Iaia, iaia…

Riiiing, riiiiing

—Escolta, mama, acabo de parlar amb la pediatra. Diu que d’aquí a mitja hora té un foradet a l’agenda i que vol veure l’Oriol. Ja el pots vestir i aneu tirant cap allà. No us entretingueu, que no feu tard.

—Ara hi anem.

—Adéu.

—Adéu.

Ding-dong

—Hola, mama. Que dorm l’Oriol. Ha dinat?

—Sí, s’ha menjat un platet de..

—Ui, quina olor de cremat.

—El peix! L’he posat al forn i m’he despistat. Ai, mare meva. S’ha cremat tot.

—Ja menjaré una amanida, no passa res. Dinaré ràpid i potser aprofito per anar al gimnàs. Com que el nen dormirà no et donarà cap maldecap.

Vaig a posar l’enciam en remull. El genoll em fa una punxada.

—Mama. Ara pensava que l’Oriol demà encara no podrà anar a l’escola. Te l’hauràs de tornar a quedar. Potser seria més pràctic que es quedés a dormir aquí; així no cal traginar-lo d’un lloc a l’altre.

—Com vulguis.

Piiiip, piiiiip

—Ai, Déu meu! On sóc?

—Sóc el Dr. Espinal. Aquesta nit ha ingressat a urgències. Ahir al vespre va perdre la consciència. Va ingressar amb fortes taquicàrdies i amb la pressió arterial molt alta. Li hem de fer més proves. No sabem quina pot ser la causa.  De fet, si vostè fos un executiu d’una gran multinacional ho tindríem ben clar: una crisi d’estrès. Però això no ens encaixa amb el seu perfil. Vostè és una senyora de 75 anys, viuda, que no treballa. La seva filla ens ha dit que últimament no ha rebut cap xoc que li hagi pogut desencadenar un quadre clínic com aquest. Haurem de continuar buscant el diagnòstic.

—Gràcies, doctor.

Maribel Bella Orrit