Dissabte

La Carme feia cara de cansada. Cada cop que la mirava a través del mirall de l’ascensor esbufegava amb la vista perduda. Segur que no ha tingut un bon dia, vaig pensar. Quan vam arribar a casa i em va deixar al menjador no em va dir res. Va agafar el seu telèfon i va trucar a algú.

—Josep! —va dir. El Josep és el seu germà. I el meu fill.

—Josep, vam quedar que aquesta setmana te n’encarregaves tu de l’avi i ja és el segon cop que el vaig a buscar… I no, no em diguis que tens molta feina perquè jo encara he d’anar a buscar els nens al futbol i ja veus quina hora és.

Cada vegada que parlaven de mi al meu davant com si jo no hi fos, o no entengués res, em dolia profundament al cor. I per què no em pregunten què en penso?

Primer va ser la maleïda cadira de rodes. “És pel teu bé”, em va dir el Josep aquell dia. Jo ja sé el que em convé, i amb el bastó en tenia més que de sobres. Però és clar, era pel meu bé.

Després va ser la residència. “Només serà durant el dia”, deien. “Ho fem pel teu bé”. Apa! Tornem-hi! Com els ho havia de dir que podia caminar i podia viure sol!

“Sóc el teu pare i ja sé el que em convé!” Quantes vegades havia pensat dir aquestes paraules al Josep i la Carme, però no volia tornar a començar una discussió que sabia que al final perdria.

Quan la Carme va penjar el telèfon, tornava a esbufegar. Va agafar les claus del cotxe i em va mirar. Durant uns instants els nostres ulls es miraven en silenci. Feia cara de cansada. Estava a punt de dir: “Em sap greu que corris per culpa meva”, però quan vaig obrir la boca per dir-li ja era camí de la porta.

—El Josep ara vindrà i et portarà a casa —va dir mentre tancava la porta.

Em vaig quedar sol, a casa de la meva filla esperant que el meu fill em vingués a buscar per portar-me a casa. Em pregunto quin dia va passar. Quan vaig deixar de ser el pare o l’avi per convertir-me en això, en un vell assegut en una cadira de rodes, en un motiu de discussió entre els meus fills, en una nosa…

I haurem de tornar a córrer. I el Josep esbufegarà. I farà cara de cansat.

Sort que la setmana ja s’acaba. Demà ja és divendres, i els divendres ningú es descuida d’anar-me a buscar. I si em ve a buscar el Josep segur que estarà de bon humor, els divendres sempre ho està. I el dissabte a la tarda vindran els néts a casa per berenar. I jugaran tota la tarda. I esbufegaran i faran cara de cansats. Però s’hauran divertit. I jo també.

Tània Pujol Esteve