El cor i la sang
Ajaguda i immòbil. Diagnòstic: fractura de fèmur. Trista, abatuda i plorosa. Diagnòstic: depressió. El que em passa, en realitat, té un altre nom, es diu solitud. Sí, la solitud fa...
La Maria és una d’aquelles dones grans a qui la gran ciutat ha engolit. Fa dos anys que no s’atreveix a travessar l’avinguda que separa casa seva del forn de pa on sempre comprava la seva barreta de quart. A l’altre costat de carrer també té la parada d’autobús i de metro.
La Maria va tan a poc a poc que abans d’arribar a l’altre costat el semàfor torna a estar en vermell. L’últim dia que el va travessar els cotxes es van haver d’esperar, alguns van tocar el clàxon i una moto va estar a punt d’atropellar-la. Va arribar esbufegant i es va trobar malament. Des d’aquell dia, moltes nits somia que travessa el carrer i que la gent surt dels cotxes i l’escridassen. Algunes nits somia que l’atropellen.
Des de llavors només fa vida al seu costat de carrer. Ho compra tot en dues botigues d’aquestes on hi ha de tot però no hi ha de res. El que més troba a faltar és el pa de veritat; el que compra ara és blanc i cru. Això sí, se l’endú a casa amb la bossa que crema. A la tarda ja no val res.
Avui és el primer dia de mes i, com fa sempre, la Maria s’acosta a l’oficina bancària.
La Cristina somriu en veure-la entrar.
—Maria, ja ha cobrat la pensió. Veu? 450 euros. El senyor Serra ja li ha cobrat els 280 de lloguer, li han cobrat tres rebuts: el de l’aigua, el del gas i el de la llum. Li queden 67 euros. Què fem?
—Els vull treure tots.
—Molt bé. Aquí els té.
—Aquest mes tinc dues visites a l’hospital per fer-me dues proves. Hi ha mitja hora de camí i hi hauré d’anar en taxi. Hauria de treure 80 euros del pla d’estalvi. Si no, aquest mes no podré menjar.
—No podrà ser Maria. L’entitat no ens deixa treure diners de les llibretes com la seva.
—Com diu?
—Em sap greu, Maria. Fins d’aquí a uns mesos no podrà tocar els estalvis. I tot i així no li podem garantir.
—No ho entenc. Són els meus diners. Què he de fer? Només em queden 67 euros per passar el mes i avui és dia 1. Si vull menjar no puc anar al metge i si vull anar al metge no podré menjar.
—Maria, no sé què dir-li. Això és molt desagradable per a mi. No ens havíem trobat mai en una situació com aquesta. Estem vivint una crisi financera molt greu. Estan passant coses que mai hauríem imaginat…
La Maria s’aixeca de la cadira amb un nus a l’estómac. Encara no ha passat la porta que l’angoixa se li escapa pels ulls. Què faig? Déu meu. Què he de fer? I si el senyor Serra m’apuja el lloguer? Com ho faré?
La Maria es tanca al seu pis i asseguda a la butaca escolta com el rellotge va marcant els segons i cantant les hores. Està tan angoixada que no pensa a dinar.
L’endemà té visita amb el metge de capçalera. Per sort, per anar a l’ambulatori no ha de travessar la gran avinguda. Abans d’anar-hi ha comprat una carcanada de pollastre i un parell de fetges. Ja tindrà carn per a tota la setmana.
—Endavant, senyora Maria.
—Bon dia, doctor.
—Ja tenim els resultats de la seva analítica. Li surt que està baixa de ferro i d’altres valors. Ja menja variat? El doctor alça la veu com si la Maria fos sorda, però en realitat hi sent de meravella.
—Sí.
—Maria. Ha de menjar fruita, verdura, peix blau i carn vermella com la vedella. Què li passa? Per què plora?
—És que no sé com ho faré. Aquest mes m’han de fer unes proves a l’hospital i no sé com anar-hi. No em puc pagar un taxi.
—Pel tipus de proves que s’ha de fer no li podem oferir cap transport sanitari. No té cap familiar que li pugui acompanyar?
—No. Els meus fills treballen tots fora de la ciutat. I l’última vegada que la meva filla va haver de demanar un dia per acompanyar-me la van amenaçar de fer-la fora de la feina.
—Em sap greu. Haurà d’anar-hi amb metro o en autobús.
La Marieta s’aixeca amb un nus a la gola. Passa la porta mentre pensa com li pot explicar al doctor que la parada d’autobús i de metro són a l’altre costat del carrer.
A l’entrada de l’edifici es troba el Ferran, el veí del tercer que és un xicot de vint-i-sis anys, grenyut i que cada tarda toca una estona la bateria. És un noi de conversa agradable. Sempre la saluda i l’ajuda a pujar la bosseta de la compra amb les quatre coses que ha comprat, com sempre, al seu costat de carrer.
—Maria, què li passa? Ha plorat?
—No sé com ho faré… Aquest mes he d’anar a fer-me unes proves a l’hospital i no sé com pagar el taxi.
—No ha pensat que el seu veí pelut té tot el dia lliure? Encara no he trobat feina, així que només cal que em digui el dia i jo l’acompanyo amb el meu cotxe. Perquè amb moto no s’atreveix, oi?
La fa somriure.
—No voldria fer-te anar malament.
—Maria, no digui bajanades. Em farà molta il·lusió acompanyar-la.
—Escolta, també et voldria demanar un altre favor. Podries ajudar-me a creuar el carrer per comprar una barreta de pa?
—I tant que sí.
En Ferran l’agafa del bracet i junts, passet a passet, arriben fins a l’altre costat. Avui els cotxes no han tocat el clàxon, s’han esperat que acabessin de passar. Com si no tinguessin tard, com si no s’hagués d’acabar el món. Potser s’han permès el plaer d’assaborir un glop de tendresa enmig de tant asfalt.
Maribel Bella Orrit